El nou ‘apartheid’, article d’opinió on surt una de les protagonistes

 

Un article de LLUÍS SIMON  Publicat l’11 de gener de 2018 a l’Esportiu de Catalunya 

Molts dels que van mirar els discursos en la cerimònia dels Globus d’Or en què les dones reivindicaven un tracte just en la poderosa indústria del cinema, probablement desconeixen que la situació en l’esport encara és pitjor. Molt pitjor. I l’esport rai. Alguns països haurien de ser envaïts directament per tropes internacionals pel tracte que rep la meitat de la seva població, que és humiliada, ultratjada, sotmesa, violentada, assetjada, perseguida i allunyada de l’educació. Escoltant Oprah Winfrey, el primer que li demanaria quan sigui presidenta dels Estats Units –l’animo a presentar-se a les eleccions– és portar la lluita pels drets civils de les dones a tot el planeta, no girar la cara hipòcritament davant els ambaixadors de països que tots coneixem i que, oh casualitat, exporten energia a tot el món occidental. I anant a l’esport, els primers que s’ho han de fer mirar són els senyors del Comitè Olímpic Internacional, que en el capítol 1 de la seva Carta Olímpica ho deixen ben clar: “Actuarem contra tota forma de discriminació que afecti el moviment olímpic.” Doncs bé, comencem per l’Aràbia Saudita, l’Iran, Qatar, el Iemen, els Emirats Àrabs i tots els altres països on el sistema patriarcal no només deixa les dones sense pràcticament cap dret sinó que se les obliga a competir sovint amb l’extemporània exigència de competir completament tapades. No es va mobilitzar el món i també el moviment olímpic contra els fanàtics de l’apartheid a Sud-àfrica? Són menys rellevants les dones sotmeses a les dictadures islàmiques que els negres que van patir una persecució racial inhumana?

Hassiba Boulmerka, la campiona dels 1.500 m a Barcelona 92, ho pot explicar perfectament i com a membre del COI hauria de ser implacable en la defensa que les dones musulmanes puguin competir en igualtat de condicions que els atletes masculins. Va ser acusada de desafiar els valors de la seva religió i va haver de desplaçar-se constantment amb escorta a causa de les amenaces provinents de tota mena de grups radicals. I parlem d’una esportista que va ser declarada una heroïna nacional al seu país.

Us imagineu què deu passar amb les noies que la volen emular? No lluiten només contra els rivals i els rècords sinó també contra els prejudicis que tenen no només efectes psicològics sinó directes perquè no està ben vist que una dona faci esport, com tantes altres activitats. Moltes dones ja ni tan sols somien a participar en els Jocs Olímpics perquè molts països prohibeixen directament l’esport femení o el restringeixen a esdeveniments tan radicals com els Jocs Islàmics Femenins, els únics que compleixen la regla que la dona només ha de mostrar els peus, la cara i les mans. En aquesta “competició” hi han arribat a participar fins a 48 països i el 2005 el president del COI, Jacques Rogge, va assistir inexplicablement a la inauguració.

A banda que atletes, futbolistes i altres esportistes han de portar constantment pantalons llargs, bates fins al genoll i mocador –moltes d’aquestes coses, prohibides en el reglament–, les nedadores només poden competir per a un públic i jutges femenins. La decisió d’algunes jugadores d’escacs de boicotejar el mundial de l’Aràbia Saudita, doncs, és comprensible però insuficient.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s